7a etapa : Calasparra - Ontur

DISTÀNCIA : 82,87 km TEMPS : 5 h 27 min MITJANA : 15 km/h

HORARI :

3/4 de 9 ............... Sortim de Calasparra
13 h (aprox)...........Aperitiu a Agramón.

14 h ....................... Cancarix (dinar)

2/4 de 5 ............... Sortim

8.............................Arribem a Ontur!!

DESCRIPCIÓ

Deixem Calasparra i retornem a la carretera en direcció a El Campillo, on ahir no ens van donar cap alternativa per a passar la nit. Just abans trobem el trencall que va cap a El Chopillo -tot acaba en illo per aquí? Veiem uns immensos camps de... albergínies? Fem diferents hipòtesis. Les treballadores van tapades de cap a peus, no sabem si per la calor o per no intoxicar-se amb herbicides i productes semblants. La ruta transcorre tranquil·la per la reserva natural dels Sotos y bosques de Ribera de Cañaverosa (això ho sé ara perquè ho he mirat al mapa però la veritat és que llavors ni ens en vam adonar). Si que és cert que el paisatge és força bonic, bastant planer, alternant alguna massa boscosa amb  moltes brolles i matollars força extensos. El dia és clar i calorós -com tots els d'aquesta ruta- però a aquesta hora del matí es fan quilòmetres amb facilitat i força agradablement. Anem sols per la carretera, només ens trobem dos o tres cotxes en tot aquest tram que arriba fins a Salmerón, on ens trobarem de nou el Río Segura atravessant una plana immensa ocupada pels arrossars. Molt a prop descobrim unes cases-cova abandonades, excavades en uns turons prop de la carretera. Ens hi arribem per donar-hi un cop d'ull. Tot i estar força deixades es mantenen dempeus i podem tafanejar per les diferents estances. Encara conserven el blauet de les parets. 

La ruta ens porta poc després cap a Las Minas -es veuen restes d'alguna explotació, no sabem si encara activa-  i, una mica més amunt, a Agramón, on decididament fem un aperitiu, mentre ens deixem il·lustrar per la conversa d'uns vilatans sobre temes molt primaris. Ja fa molta calda. Farem un darrer tram abans d'aturar-nos a dinar a Cancarix. Abans passem pel costat del Pitón Volcànico de Cancarix, les restes basàltiques de la xemeneia d'un volcà del Pleistocè que han quedat a la vista per l'erosió del con volcànic, fet de materials molt menys resistents. A Cancarix, un petit nucli a l'encreuament d'unes quantes carreteres, dinem en un restaurant fins que, com cada dia, hem de sortir a la paella per tornar-nos a rostir per una carretera que s'allarga i s'allarga quilòmetres enllà. Un cop més, la Carme, sense saber-ho hi posa el "the end" mentre van caient els crèdits del film. I nosaltres també. Ens arrosseguem mandrosament fins a la Celia -quatre cases al mig del no res on prenem l'ombra mentre davant nostre una noia s'esta refrescant en una piscineta.... quina enveja!

Ja ens queda poc. Només pujar al Collado de las Hermanas i començar una llarga baixada fins a Albatana i, finalment, Ontur. Un any més, la carrerada ha arribat a la seva fi. Ha estat 7 dies de molta calor, descobrint les terres murcianes i d'Albacete al llarg d'uns 400 quilòmetres. La Vereda Real i la Vereda de Poniente ja són al sarró. I amb elles un munt de records, sensacions i imatges que segur que ens vindran al cap durant els propers mesos mentre anem esperant els nous reptes que ens esperen l'estiu vinent.

6a etapa : Caravaca - Calasparra

DISTÀNCIA : 47,80 Km TEMPS : 2h 55 min MITJANA : 16,3 km/h

HORARI :

2/4 de 5 ............ Sortim del Parque de la Fuente del Marqués

2/4 de 10............ Ufff! Arribem a Calasparra.


DESCRIPCIÓ

Hem dedicat el matí a conèixer una mica Caravaca, especialment el Castell-Santuari de la "Santísima y Vera Cruz", o sigui un lignum crucis, que, pels que no sapigueu llatí, vol dir : un tros de l'arbre de la creu de Crist, la veritable. La de Caravaca segur que l'heu vist algun cop. És aquella que té dos braços transversals. Bé, si mireu la foto ho entendreu abans.

Doncs això, que hem passat unes hores visitant el Santuari on hem pogut veure la famosa creu. Està en una capella lateral, al final de l'església, força petita, on hi caben a tot estirar unes vint persones. Això vol dir que la gent va entrant i sortint a mesura que l'ha vista. Ens hem assegut en uns bancs i hem estat una estona en silenci, esperant que, potser, algú ens explicaria alguna cosa. Res. Un cop vista hem anat a la botigueta del santuari on -no faltaria més- hem comprat els corresponents records. El santuari està en una gran explanada des d'on es pot contemplar una fantàstica vista de la ciutat. Per un dels carrers que hi pugen és per on fan la famosa festa dels "Caballos del Vino", que rememora una llegenda segons la qual els templers es trobaven al castell de Caravaca assetjats pels àrabs. Els aljubs estaven secs, o sigui que s'havien quedat sense aigua. Va ser llavors quan un grup de valents -esclar- va arriscar-se a salvar el setge en recerca d'aigua. Com que no en van trobar van omplir els bots amb vi i van tornar a saltar el setge per portar beguda als de dintre la fortalesa. En record d'això cada any fan una pujada per la Cuesta del vino : un cavall molt ben guarnit i carregat amb el vi estirat per quatre genets que atravessa la multitud fins arribar dalt la basílica. Uns 80 metres que coronen el grup que ho fa més ràpid.

Ens hem fet la foto davant el monument al pelegrí que, curiosament, representa un ciclista amb una mena de llança. I després de caminar pels carrers del casc antic hem anat baixant en direcció a l'hostatgeria. Ens hi esperaven les nostres bicis, molt ben guardades a la capella. Amb tot carregat hem decidit anar a dinar en un lloc fresquet i començar la ruta d'avui després de dinar. Algú ens havia parlat d'una mena de parc amb ombra i aigua a dojo, així que hem fet cap a les Fuentes del Marqués, a uns tres quilòmetres del nucli urbà. Allà ens hem ben arrepapat a l'ombra dels nombrosos arbres, sentint la remor de l'aigua corrent vora nostre. Fins i tot hi hem vist uns quants esquirols que, sense massa miraments, corrien per allà. 

Després de dinar i la migdiada de rigor hem tornat a la carretera. Només ens queden dos dies, així que hem optat per tornar fins a Ontur, on vam deixar els cotxes, seguint carreteres secundàries sempre que fos possible. Des de Caravaca hem enfilat la carretera que travessa la Sierra del Buitre i arriba a Moratalla. Allà hem fet una paradeta per refrescar-nos una mica i comprar alguna cosa. Unes obres ens han impedit d'agafar la carretera que volíem i hem anat tirant per una de més transitada fins a les envistes de Calasparra. La intenció era tirar una mica més en direcció a la finca El Campillo, però es feia tard i fosquejava i no hi havia res pels voltants que ens permetés de plantejar-nos ni tan sols la nit a la serena. Així que hem hagut de fer marxa enrere i arribar-nos fins a Calasparra, on hem entrat ja de fosc i amb els llums posats. Era molt tard per començar a fer tombs -deien si hi havia un càmping a uns quants quilòmetres. Per això hem agafat el primer que hem trobat : un hotel de tres estrelles acabat d'inaugurar. Hem fet bona relació amb la recepcionista, una noia valenciana acabada d'arribar que amb prou feines coneixia massa la casa però que ens ha tractat molt bé. Ens ha posat a tots en una "suite" amb llits per totes bandes. I, allò que passa, com que no vols dormir amb l'aire condicionat, hem acabat passant la nit com hem pogut perquè d'aire no se'n movia ni una engruna. Com diu un amic meu : "gafes del oficio".

5a etapa : Bullas - Caravaca de la Cruz

DISTÀNCIA : 56,57 Kms TEMPS : 4 h 45 min MITJANA : 11,9 km/h

HORARI :

9.................... Sortim de Bullas

2/4 de 2 ...... Fuente del Piojo (dinar...)

2/4 de 5 ....... Marxem

2/4 de 6 ...... Cehegín (cerveseta i visita)

2/4 de 7 ...... Sortim

2/4 de 8 ..... Caravaca de la Cruz

DESCRIPCIÓ

Sortim de Bullas després d'esmorzar en un cafè ple de referents "hispànics". Tirem enrere per la carretera per on vam arribar ahir fins a trobar el trencall de la "Cañada" que ens porta cap a Lomas de la Atalaya. El camí és força còmode i planer, entremig de camps i boscos de pi. Poc a poc es va embolicant. Trobem un mapa-mural on ens resituem. Estem molt a prop de La Asomadilla, que dóna nom a un "caserío" i a un turó alhora. Però a partir d'aquí ens equivoquem. Prenem un camí a l'esquerra pensant que ens portarà cap a Rompe Albardas quan, de fet, el que estem fent és endinsar-nos de ple més cap al sudoest, a la Sierra de Burete. Però no ens adonem del nostre error fins que, molts revolts més amunt per una pista prou àmplia, i després d'aturar-nos un munt de cops fent hipòtesis d'on devem ser, ens apareix un caminant que confirma la nostra desorientació. Gràcies a ell ens resituem. Estem molt a prop d'unes mines i d'una casa forestal. Si continuem en aquesta direcció arribarem a la Fuente del Piojo, on retrobarem la carrerada. Més animats reprenem el camí que al cap de poc comença a baixar. I ens animem tant que ens passem la Fuente, que era just on uns bombers estaven fent alguna actuació. Arribem fins a una altra casa forestal, molt a prop de l'autovia que porta de Bullas a Caravaca. Uns soldats hi feinegen tot fent obres de construcció. Ells són els que ens diuen que ens hem passat la Fuente del Piojo. O sigui que hem de tornar enrere i amunt. I a aquestes alçades del dia estem cansats i assedegats. Arribem a la Fuente... però està seca. Sort que encara ens queda una mica d'aigua. I de vi! Fem la migdiada pertinent sota l'escassa ombra dels pins. 

A 2/4 de 5 no podem més i pugem a les bicis. Tenim ganes de trobar algun lloc on tornar a beure aigua fresca, si és possible. La pista es converteix en camí una mica envitricollat. Quan finalment trobem una carretera decidim que deixarem la carrerada per arribar-nos a Cehegín. Pel camí ens aturem en una casa-xalet on un senyor molt amable ens deixa carregar els bidons amb una aigua fresquíssima! Tot es veu d'una altra manera quan beus aigua en condicions, i no aquella mena de "sopa calenta" en que es converteix de seguida el líquid que portem als bidons. Passem a tocar de les restes d'un aqüeducte romà. I després de baixar fins el Río Quípar, fem un darrer esforç que ens deixarà a Cehegín, una ciutat imponent que ens impressiona pel seu centre històric, farcit de cases senyorials. Ens ho prenem amb calma, després de tantes hores de sequera, i ens prenem un aperitiu copiós prop d'un mirador esplèndid sobre els terrats de la ciutat. Per carrers molt costeruts anem fins a l'església de Sta Magdalena, que visitem. És molt bonica i plena de retaules. Té també un petit recull de talles antigues de fusta entre les que destaca una Verge amb una cara molt delicada. Hi ha també un munt de passos de Setmana Santa i els diferents penons o banderins de les diferents confraries.

Però la jornada encara no s'ha acabat. Caravaca de la Cruz ens espera.  Només queden sis quilòmetres que farem aprofitant la Via Verde del Nordeste, una antiga línia de tren que comunicava Múrcia amb Caravaca de la Cruz. Hi arribem a 2/4 de 8 i, entre que ens movem per la ciutat i preguntem, arribem a l'oficina de turisme a misses dites. Les dones de la neteja, molt salades, ens donen informació extra i així anem a parar a l'Hostatgeria del Convento de Nuestra Señora del Carmen, fundat per San Juan de la Cruz. Després d'instal·lar-nos en unes cel·les molt ben equipades, anem a fer un tomb per Caravaca. Hem de sopar i tornar a l'hostatgeria abans de les 12 perquè, com a bon convent, tanquen les portes d'hora. No podem badar, així que prop d'allí tastem el "menú del peregrino" que comprèn un assortit de tapes diverses -boníssimes!- regat amb el "caldero del peregrino", o sigui, una galleda amb dotze "tercios" -quintos per nosaltres. Toquen a dos per cap, més o menys. Déu n'hi dó! Quedem prou servits. Ha estat un dia ple d'emocions que ha acabat rodó. Demà farem la visita pertinent a la famosa creu de Caravaca. A veure què tal és.

4a etapa : Alcantarilla - Bullas

DISTÀNCIA : 65,91 Kms TEMPS : 5h 22 min MITJANA : 12,2 km/h

HORARI :

9 ................ Sortim d'Alcantarilla.

2/4 d'11 .... Barqueros (parada i compra)

13 h ........... Pliego (dinar)

2/4 de 5 .... Sortim

2/4 de 8 .... Bullas

DESCRIPCIÓ

Un cop esmorzats intentem enllaçar amb la Vereda de Poniente, però això no és fàcil. Alcantarilla és una ciutat important i no acabem d'orientar-nos entre variants i autovies. Fem una mena de tomb exterior passant a prop de l'aeroport i al final tornem a parar a la nacional. Allà la providència fa que ens trobem amb un ciclista que ens deu veure tan desorientats que s'anima a acompanyar-nos un tram. El "problema" - si es pot dir així- és que ell no va carregat com nosaltres i -sobretot- que està en forma. Ens diu que surt a "escalfar" una mica abans de trobar-se amb la resta de l'equip al cap d'una horeta. Però és clar, el que per a ell és escalfar-se, per nosaltres és cremar-se, així que mentre li anem donant conversa -de fet parla ell, nosaltres no tenim massa bufera com per a parlar gaire tros seguit- el grup es va estirant i alguns cada cop estan més lluny. Li ho comentem i afluixa una mica el ritme. Resulta que està estudiant per a advocat, o una cosa semblant i, precisament, d'aquí a uns dies haurà de passar un temps a Barcelona per fer uns cursos. La conversa deriva cap als diferents escàndols judicials i l'escàs prestigi -tot i que de vegades injust, esclar- de que gaudeixen jutges i altres especímens semblants.

Al final arribem a Barqueros i nosaltres fem una paradeta -ja era hora!- per a comprar alguna coseta i agafar aigua. Des d'aquí comencem un camí que segueix a trossos carreteres comarcals, i altres s'endinsa per camins rurals més o menys ben conservats, la majoria asfaltadets. Passem granges, basses i grans extensions conreades. El paisatge és força pla, però ja s'enlaira al fons Sierra Espuña, que manté una part convertida en parc natural "regional" que, segons ens expliquen el Pep i la Rosa, val molt la pena de visitar.

Però la nostra ruta no hi passa, gira cap a la dreta en direcció a Pliego, on arribem després de pujar un petit coll que ens aboca, en un ràpid descens, a aquesta petita ciutat. La calor ja apreta, així que busquem un lloc on passar fresquets la part més dura de la jornada i menjar una mica. Anem a parar a un restaurant on el cambrer -ves per on- resulta que ha estat a Catalunya molts cops, crec que cap a Gavà o Castelldefels, on hi té, si no recordo malament, una germana. Els comentaris típics -i en aquest cas força simpàtics-  sobre els catalans i la visió que se'n té des de fora van acompanyant la dinada. Allarguem tant com podem la sobretaula -amb migdiadeta inclosa perquè estem sols al menjador- però finalment la veu del seny -David? Mallo?- ens arrenca de la taula-llit i sortim a la crua i asfixiant realitat. Fem un tomb pel centre abans de marxar. Els carrers estan deserts, lògicament, i només uns sonats com nosaltres ronden sota aquesta calor extrema. Trobem una font i aprofitem l'estranya inclinació del surtidor per a dutxar-nos una mica. Mollena que s'evapora en breus moments.

Finalment marxem. Passem a la vora del pantà de Pliego i ens dirigim cap a La Herreña. Abans d'arribar-hi la nostra ruta gira cap a Las Asperillas, deixant la carretera. A partir d'aquí baixa una mica per després, tot seguit, iniciar una llarga i dura pujada atravessant una zona anomenada Los Barrancos, i més endavant, El Romeral. En una de les parades descobrim que una bèstia ens sotja des del seu amagatall. Recordem la veu de Fèlix Rodríguez de la Fuente : "El lobo acecha..." Només que el llop no és llop i es diu... Bé, mireu les fotos i sabreu qui és.

Ens aturem al final d'aquesta llarga pujada en una cruïlla de petites carreteres. Estem envoltats de vinyes i al fons, ja al nostre darrera, s'aixeca imponent Sierra Espuña. La tarda comença a declinar. Fa una llum preciosa. Ens refem de l'esforç tot prenent alguns ganyips i la Carme decideix avançar-se una mica. La seva silueta es va fent petita lenta, molt lentament, al llarg de la carretera que, entre vinyes, s'allunya gairebé fins l'horitzó. Sembla interminable. Ens ve al cap el final d'una d'aquestes pel·lícules on el protagonista -ara ella- se'n va i s'empetiteix mentre, a sobre, van apareixent els crèdits. La Carme no ho sap però nosaltres hi posem música i tot :  "I was born under a wanderin'star...".

La ruta travessa la carretera que porta a Bullas i s'endinsa en Pinar Hermoso i voreja Cerro del Castellar. Com que es va fent tard, decidim aprofitar una de les moltes carreteres comarcals que van cap a Bullas, per mirar de passar-hi la nit. Hi arribem quan el dia es va fonent a poc a poc. Després de les investigacions habituals fem cap al càmping. Tenen zona per a "peregrinos" (o sigui, els que fan la ruta cap a Caravaca de la Cruz), uns baixos on ens instal·lem finalment. I per sopar els cuiners del restaurant del càmping ens fan una pila de menjar (i això que ja era tard i es queixaven que no sabien si tindrien prou teca). Riem més que mengem, sota l'atenta mirada dels cuiners, que vigilen si ens ho acabem tot... 

I com que estem tan tips -de riure i de menjar- sortim a estirar les cames abans d'anar a dormir. Ens arribem fins una pista d'atletisme amb camp de futbol inclòs. De gespa, eh! I mig a les fosques intentem fer gol xutant una ampolla de plàstic. Impossible. Més rialles. Ara sí que ho hem paït tot, o sigui que ja ens toca estirar-nos als aïllants. Demà serà un altre dia (poc ens imaginem com).

3a etapa : La Garapacha - Alcantarilla

DISTÀNCIA : 56,58 Kms TEMPS : 4h 16 min MITJANA : 13,2 kms/h

HORARI :

1/4 de 10 .............. Sortim de Garapacha

2............................. Restaurant carretera abans polígon

5 ............................ Sortim

8............................ Arribem a Alcantarilla

DESCRIPCIÓ

Sense ressaca dels "chupitos" d'ahir ens llevem i esmorzem aviat. Davant  ja es veu la Serra de Lugar, el nostre proper objectiu. Es tracta d'una elevació sobtada del terreny, allargassada, per on circulem entre boscos de pi blanc i barrancs costeruts i pedregosos. De tant en tant trobem un plafó informatiu sobre la flora, la fauna o la geologia de la zona. En fi, una passejada molt agradable que ens aboca a La Hurona, on reprenem la carretera fins al Fenazar. Allà aprofitem per a comprar pa i fruita i fer una paradeta. I ja un altre cop en el camí voregem el cementiri del poble, on constatem un cop més la curiosa estètica funeral murciana : els nínxols estan "edificats" sobre una mena de panteons-xalet. Tots els guarniments recorden més els materials utilitzats en una segon habitatge que no pas els dels cementiris clàssics. O sigui que és, com si diguéssim, una 3a (i última) residència. 

Des del Fenazar la carrerada segueix més o menys la Rambla Salada. A voltes pel fons del barranc, d'altres enlairada per una petita carena, va descendint entre un terreny sec i pedregós on, de tant en tant, apareix alguna caseta amb una bassa o algun arbre fruiter, l'única ombra en molts metres a la rodona. Travessem un canal de regadiu i comencem a enfilar la pujada cap a les "lomas de Cuesta Alta", pertanyent ja als Montes de Alcayna. La calor és asfixiant. Parem prop de l'ermita de Bertran -que s'entreveu de lluny- per hidratar-nos i menjar una mica abans d'emprendre la pujada més dura.

Un cop dalt, el camí es converteix en una pista força àmplia que ens deixarà ràpidament en la urbanització d'Altorreal. Aquí decidim parar i dinar perquè la calor ja és insuportable. Un vigilant de la urbanització ens indica que hi ha un restaurant més avall, en una benzinera. Allà ens hi estarem 3 hores fresquets mentre a fora fa més de 40 graus!! Quan a les 5 decidim sortir l'aire encara crema. La carretera ens deixa ràpidament en el polígon La Polvorista. Atravessem el laberint de carrers, passant per sota de la nacional que porta a la capital murciana, trobant el camí entre naus industrials i una zona residencial gràcies a la inestimable ajuda del Google Maps. Un eucaliptus solitari ens marca el punt on tornem a agafar el camí i, seguint una riera -seca, no cal dir-ho- arribem al barri del Calvario de Ribera de Molina. A partir d'aquí seguim paral·lels al riu Segura. Ens trobem en una zona ja fortament urbanitzada, prop de Molina de Segura, on es van enllaçant uns nuclis amb uns altres : Molina, Ribera, Jabalí Viejo... Trobem una zona d'obres prop de la nacional on el terreny està tan remenat que és impossible retrobar el camí original. 

Després d'unes quantes voltes en cercle arribem com podem a Jabalí Nuevo que és, en principi, el final d'etapa. Però no hi ha cap allotjament. Uns veïns ens expliquen que es tracta d'una veritable ciutat dormitori i que haurem d'arribar-nos a Alcantarilla. Fem un darrer esforç -quin remei- i, després de preguntar a uns quants veïns i a la guàrdia urbana, acabem trobant habitacions prop d'una benzinera. No té gaire glamour però està net i els encarregats són prou amables. 

Un cop dutxats -i de comprovar que l'aire condicionat d'alguna habitació no va bé -oi, Mallo?- anem tot passejant fins el centre d'Alcantarilla on prenem unes pizzes i un gelat. I és que les nits també són molt caloroses. 

2a etapa : Santa Ana (Jumilla) - La Garapacha

DISTÀNCIA : 52 kms TEMPS : 4 h 18 min MITJANA : 12 kms/h

HORARI :

1/4 de 9 ........... Sortida de Santa Ana (Jumilla)

9 ....................... Esmorzar (Venta de Maria)

3/4 de 10 ........ Sortim

1/4 de 2 ...........Casa Grande (dinar sota la parra)

2/4 de 5 .......... Sortim

1/4 de 8 .......... Garapacha (Alberg rural)

DESCRIPCIÓ :

Sortim de Santa Ana d'hora però encara tenim al cap el "txumba-txumba" que ens ha acompanyat tota la nit : la festa de Jumilla arribava fins a nosaltres ben clarament. Tot i així hem pogut dormir bé i, sense esmorzar, deixem la serra a la recerca d'un bar on menjar una mica. Pocs quilòmetres més tard, a la Venta de María, ens empassem una racció generosa de truita de patates. 

Ja refets seguim la carrerada que va paral·lela a la carretera sota la Sierra de Sopalmo. Després de passar per una antiga presa romana s'endinsa en a la Rambla de la Raja. El sol ja apreta de valent quan trobem unes vinyes emparrades que ens ofereixen una ombra molt agradable. Cap al migdia arribem a Casa Grande, un llogarret on decidim aturar-nos i menjar una mica. Tenim la sort que arribem els propietaris d'una de les cases i ens ofereixen dinar a l'ombra, sota una parra. I, al cap d'una estona ens porten aigua fresca i... una panera de figues!! Estan boníssimes.

Després de la migdiada obligada -una mica interrompuda per les formigues- reprenem la marxa. Retrobem la carretera una mica abans de Loma del Águila i ens endinsem per la Sierra de la Pila. El paisatge ha fet un canvi : els terrenys secs i desarbrats han donat pas a uns frondosos boscos de pins, molt més frescos. Tot i així, no diem que no a una cerveseta que ens ofereixen gentilment uns habitants de Casas de Peralejo. Aquí reprenem la carretera que ens porta a Fuente de la Higuera -una mica desangelat- i s'enfila amb força fins a Puerto Frío (840 mts). Esplèndid mirador de les terres murcianes. Després d'una baixada fulgurant passem per Fuente Blanca, on també estan  de festa. Anem directes a La Garapacha perquè a Casa Nueva, la mestressa, a més de donar-nos aigua fresca, ens ha dit que allà hi ha un alberg estrenat de fa poc que està molt bé. I té raó! Arribem a una hora decent i ens trobem un racó molt agradable, amb unes vistes esplèndides i una cerveseta i uns aperitius que volen!! De nit parlem amb el propietari, un empresari emprenedor ple d'idees -té, entre d'altres coses, una casa-cova típica de la zona adaptada com a apartament. Al vestíbul de l'alberg han posat una exposició amb fotos antigues cedides per gent del poble que els ha servit per a desmuntar les reticències inicials de la població. M'ha vingut al cap la imatge del casament dels meus pares, la mateixa roba, uns posats semblants, aquella reverència davant la càmera... Acabem la nit, després de sopar, prenent uns "chupitos" fresquets. En broma, en broma, ens els hem boi acabat. O sigui que anem a dormir ben tovets però alhora agraïts de les aventures que la jornada ens ha regalat.

1a etapa : Ontur (Albacete) - Jumilla (Murcia)

DISTÀNCIA : 41,88 kms TEMPS : 3h 7 min MITJANA : 13,3 kms/h

HORARI :

16,50 ...... Sortida d'Ontur

20 ........... Jumilla (festa del vi)

20,30 ..... Cap a Santa Ana

21,15......... Santa Ana

DESCRIPCIÓ :

Després del viatge i de dinar a Ontur, vam encetar aquesta carrerada a mitja tarda. Un trajecte tranquil sense cap dificultat, atravessant primer la Sierra de Enmedio i, per camins ja asfaltats, arribar fins a Jumilla. Allà vam coincidir amb la Fiesta del vino que, pel que vam veure, consisteix bàsicament en tirar-se grans quantitats de vi per sobre amb una manguera, mentre es va mamant de l'ampolla, tot seguint les carrosses, o sigui els dipòsits, pels carrers de la ciutat. Aquesta alegre coincidència ens va impedir trobar cap allotjament. Algú ens va dir que, ja que estàvem disposats si calia a fer nit sota els estels, podíem arribar-nos a Santa Ana, un santuari a uns 4 kms enfilat en una serra imponent. I cap a Santa Ana s'és dit. Allà, després de molt remenar, vam decidir-nos a dormir a recer de les parets del refugi dels forestals. I vam dormir prou bé, si descomptem la por que algun "jumillense" euforitzat ens vingués a donar la llauna. Al final res de res. Ah! i vam saber que el Barça haviat guanyat la Supercopa al Sevilla per 4-0!!

El grup

Com podeu comprovar aquest any hi havia dues absències entre els darrerament fixos :  el Pep Feced i el "Gali". Un perquè es va estimar més anar a Finlàndia -ves per on, tampoc cap cosa al costat de Múrcia- i el Gali, pobre... Se li va complicar la feina just dies abans de marxar. Bé, "gafes del oficio" que diu un amic meu. Sigui com sigui, tot i trobar-los molt a faltar, vam passar-nos-ho prou bé!