4a etapa : Alcantarilla - Bullas



DISTÀNCIA : 65,91 Kms TEMPS : 5h 22 min MITJANA : 12,2 km/h

HORARI :

9 ................ Sortim d'Alcantarilla.
2/4 d'11 .... Barqueros (parada i compra)
13 h ........... Pliego (dinar)
2/4 de 5 .... Sortim
2/4 de 8 .... Bullas


DESCRIPCIÓ

Un cop esmorzats intentem enllaçar amb la Vereda de Poniente, però això no és fàcil. Alcantarilla és una ciutat important i no acabem d'orientar-nos entre variants i autovies. Fem una mena de tomb exterior passant a prop de l'aeroport i al final tornem a parar a la nacional. Allà la providència fa que ens trobem amb un ciclista que ens deu veure tan desorientats que s'anima a acompanyar-nos un tram. El "problema" - si es pot dir així- és que ell no va carregat com nosaltres i -sobretot- que està en forma. Ens diu que surt a "escalfar" una mica abans de trobar-se amb la resta de l'equip al cap d'una horeta. Però és clar, el que per a ell és escalfar-se, per nosaltres és cremar-se, així que mentre li anem donant conversa -de fet parla ell, nosaltres no tenim massa bufera com per a parlar gaire tros seguit- el grup es va estirant i alguns cada cop estan més lluny. Li ho comentem i afluixa una mica el ritme. Resulta que està estudiant per a advocat, o una cosa semblant i, precisament, d'aquí a uns dies haurà de passar un temps a Barcelona per fer uns cursos. La conversa deriva cap als diferents escàndols judicials i l'escàs prestigi -tot i que de vegades injust, esclar- de que gaudeixen jutges i altres especímens semblants.

Al final arribem a Barqueros i nosaltres fem una paradeta -ja era hora!- per a comprar alguna coseta i agafar aigua. Des d'aquí comencem un camí que segueix a trossos carreteres comarcals, i altres s'endinsa per camins rurals més o menys ben conservats, la majoria asfaltadets. Passem granges, basses i grans extensions conreades. El paisatge és força pla, però ja s'enlaira al fons Sierra Espuña, que manté una part convertida en parc natural "regional" que, segons ens expliquen el Pep i la Rosa, val molt la pena de visitar.
Però la nostra ruta no hi passa, gira cap a la dreta en direcció a Pliego, on arribem després de pujar un petit coll que ens aboca, en un ràpid descens, a aquesta petita ciutat. La calor ja apreta, així que busquem un lloc on passar fresquets la part més dura de la jornada i menjar una mica. Anem a parar a un restaurant on el cambrer -ves per on- resulta que ha estat a Catalunya molts cops, crec que cap a Gavà o Castelldefels, on hi té, si no recordo malament, una germana. Els comentaris típics -i en aquest cas força simpàtics-  sobre els catalans i la visió que se'n té des de fora van acompanyant la dinada. Allarguem tant com podem la sobretaula -amb migdiadeta inclosa perquè estem sols al menjador- però finalment la veu del seny -David? Mallo?- ens arrenca de la taula-llit i sortim a la crua i asfixiant realitat. Fem un tomb pel centre abans de marxar. Els carrers estan deserts, lògicament, i només uns sonats com nosaltres ronden sota aquesta calor extrema. Trobem una font i aprofitem l'estranya inclinació del surtidor per a dutxar-nos una mica. Mollena que s'evapora en breus moments.
Finalment marxem. Passem a la vora del pantà de Pliego i ens dirigim cap a La Herreña. Abans d'arribar-hi la nostra ruta gira cap a Las Asperillas, deixant la carretera. A partir d'aquí baixa una mica per després, tot seguit, iniciar una llarga i dura pujada atravessant una zona anomenada Los Barrancos, i més endavant, El Romeral. En una de les parades descobrim que una bèstia ens sotja des del seu amagatall. Recordem la veu de Fèlix Rodríguez de la Fuente : "El lobo acecha..." Només que el llop no és llop i es diu... Bé, mireu les fotos i sabreu qui és.
Ens aturem al final d'aquesta llarga pujada en una cruïlla de petites carreteres. Estem envoltats de vinyes i al fons, ja al nostre darrera, s'aixeca imponent Sierra Espuña. La tarda comença a declinar. Fa una llum preciosa. Ens refem de l'esforç tot prenent alguns ganyips i la Carme decideix avançar-se una mica. La seva silueta es va fent petita lenta, molt lentament, al llarg de la carretera que, entre vinyes, s'allunya gairebé fins l'horitzó. Sembla interminable. Ens ve al cap el final d'una d'aquestes pel·lícules on el protagonista -ara ella- se'n va i s'empetiteix mentre, a sobre, van apareixent els crèdits. La Carme no ho sap però nosaltres hi posem música i tot :  "I was born under a wanderin'star...".
La ruta travessa la carretera que porta a Bullas i s'endinsa en Pinar Hermoso i voreja Cerro del Castellar. Com que es va fent tard, decidim aprofitar una de les moltes carreteres comarcals que van cap a Bullas, per mirar de passar-hi la nit. Hi arribem quan el dia es va fonent a poc a poc. Després de les investigacions habituals fem cap al càmping. Tenen zona per a "peregrinos" (o sigui, els que fan la ruta cap a Caravaca de la Cruz), uns baixos on ens instal·lem finalment. I per sopar els cuiners del restaurant del càmping ens fan una pila de menjar (i això que ja era tard i es queixaven que no sabien si tindrien prou teca). Riem més que mengem, sota l'atenta mirada dels cuiners, que vigilen si ens ho acabem tot... 
I com que estem tan tips -de riure i de menjar- sortim a estirar les cames abans d'anar a dormir. Ens arribem fins una pista d'atletisme amb camp de futbol inclòs. De gespa, eh! I mig a les fosques intentem fer gol xutant una ampolla de plàstic. Impossible. Més rialles. Ara sí que ho hem paït tot, o sigui que ja ens toca estirar-nos als aïllants. Demà serà un altre dia (poc ens imaginem com).

Cap comentari:

Publica un comentari